El diagnòstic de càncer és un repte profund que afecta totes les dimensions de la vida d’una persona. Entre les preocupacions més freqüents en pacients joves es troba la possibilitat de tenir fills després de superar la malaltia. La bona notícia és que, gràcies als avenços de la medicina de la reproducció i al coneixement de la oncofertilitat, avui en dia hi ha més opcions que mai per protegir el futur reproductiu.

Els tractaments oncològics poden afectar els òrgans reproductors. El dany és molt variable però, en alguns casos, pot ser irreversible, comprometent la fertilitat futura. La quimioteràpia, per exemple, pot lesionar les cèl·lules germinals (oòcits i espermatozous). Per altra banda, la radioteràpia, especialment si s’aplica a nivell pèlvic o abdominal, pot afectar els ovaris o els testicles, a més d’alterar l’entorn uterí. Finalment, algunes cirurgies oncològiques també poden provocar dany en aquest nivell. L’impacte dependrà principalment del tipus i la dosi de tractament, de l’edat i de la reserva ovàrica en el cas de la dona.

Abans del tractament, si el temps i l’estabilitat clínica ho permeten, es recomana una visita amb un especialista en reproducció assistida.

En els homes, la gonadotoxicitat afecta principalment l’espermatogènesi, produint una disminució de la concentració i la motilitat espermàtica, o fins i tot azoospèrmia (absència d’espermatozous). La principal estratègia de preservació serà la criopreservació de semen. Es recomana obtenir una o diverses mostres abans d’iniciar la teràpia gonadotòxica. Quan no és possible obtenir semen de l’ejaculat, es poden valorar tècniques d’extracció quirúrgica d’espermatozoides. En pacients prepuberals, la preservació mitjançant teixit testicular constitueix una opció encara en desenvolupament clínic.

En la dona, serà important fer un estudi de la reserva ovàrica (nombre d’oòcits que hi ha a l’ovari en un moment determinat), que inclou principalment la determinació de l’hormona antimülleriana (AMH) i el recompte de fol·licles antrals mitjançant ecografia transvaginal. La reserva ovàrica disminueix amb l’edat de manera fisiològica. És important saber que aquests marcadors permeten estimar la reserva ovàrica però no prediuen per si sols la capacitat d’aconseguir una gestació; el factor que s’hi relaciona més és l’edat de la dona.

La criopreservació d’oòcits és la principal opció i consisteix en una estimulació ovàrica controlada (8-10 dies) per fer créixer els fol·licles, seguida de la punció i obtenció dels oòcits i de la seva congelació. Quan aquesta tècnica no és possible, especialment en pacients prepuberals o quan el temps disponible és molt limitat, es pot considerar la criopreservació de teixit ovàrica.

L’avaluació posterior també és molt important per saber quin és el millor moment per formar una família. Ha de ser dirigida per l’oncòleg i coordinada amb l’especialista en reproducció.

· S’ha d’esperar un temps mínim per eliminar la toxicitat del tractament, generalment entre 1 i 2 anys, però vindrà determinada per l’evolució favorable de la malaltia.

· Cal fer un seguiment de la funció ovàrica, valorant els marcadors de reserva ovàrica. En l’home, cal també fer seguiment amb seminogrames.

· La planificació ha de ser individualitzada. Algunes pacients poden recuperar la funció gonadal i aconseguir una gestació espontània, mentre que en altres casos no. Si no és possible l’embaràs espontani, es poden utilitzar tècniques de reproducció assistida (TRA) i, quan s’han preservat prèviament, els oòcits o les mostres seminals criopreservades. En absència de gàmetes propis viables, també es pot valorar la donació de gàmetes. Les gestacions poden cursar amb normalitat, però és recomanable un seguiment en un centre especialitzat.

En definitiva, el càncer no és necessàriament el punt i final del camí reproductiu. S’ha de conèixer el risc gonadal que implica cada tractament en cada pacient i planificar les opcions abans del tractament.