La sessió es va obrir amb la presentació de la jornada a càrrec de la Dra. Àngels Arcusa, presidenta del Comitè Científic d’Oncolliga, que va defensar la importància d’apropar la informació a la ciutadania i d’adaptar l’atenció a la realitat de l’envelliment: “Un ciutadà millor informat i millor format sempre té més cura de la seva salut”. Arcusa va subratllar que “el càncer ja no és una malaltia de gent gran” i va remarcar la necessitat d’una presa de decisions compartida: “Acompanyar, entendre, compartir i sobretot decidir junts”.

Tot seguit, la Dra. Maite Antonio (Institut del Càncer i Malalties de la Sang, Hospital Clínic Barcelona) va abordar els reptes de l’oncogeriatria i la valoració geriàtrica integral com a eina per anar més enllà de l’edat cronològica. Va insistir que, en l’atenció a persones grans, “el que condiciona la qualitat de vida de les persones és poder funcionar de manera independent” i va alertar que la fragilitat sovint “no és evident” en una consulta estàndard, motiu pel qual cal “anar a buscar-la amb eines específiques”. També va remarcar que detectar-la permet intervenir: “Podem fer coses per millorar aquesta fragilitat”, amb estratègies com programes d’exercici i nutrició.

La ponència de la Dra. Joana Saldaña (Hospital Duran i Reynals, Institut Català d’Oncologia) va posar l’accent en la necessitat d’equips multidisciplinaris en el maneig del càncer en adults grans, amb una idea central: “Primer és la persona”. Saldaña va advertir del risc d’errors quan es presumeix que un pacient “sembla fort” o “sembla fràgil”, i va defensar l’avaluació acurada per ajustar decisions: “Hem de descobrir qui és el que sembla fort i no ho és”. Pel que fa al funcionament dels equips, va reclamar metodologia, coordinació i circuits definits: “S’ha de tenir una metodologia definida”, amb l’objectiu d’augmentar la supervivència i preservar la qualitat de vida amb la mínima toxicitat possible.

La jornada va incloure una taula rodona moderada pel Dr. Pedro Zubeldia (Servei de Geriatria, Consorci Sanitari de Terrassa), amb la participació de la Dra. Antonio, la Dra. Saldaña, la psicooncòloga d’Oncolliga Anna Samsó i la testimoni Irene Pujol. En la seva aportació, Samsó va descriure l’impacte emocional del diagnòstic: “Quan arriba el diagnòstic oncològic hi ha una ruptura i una pèrdua de confiança”, i va explicar que el “distrès emocional” pot tenir una funció adaptativa, però que en persones grans es combina amb les vulnerabilitats pròpies de l’envelliment: “Estem davant de dues vulnerabilitats, i això ens suposa una complexitat emocional”. També va destacar la importància de detectar quan el malestar deixa de ser adaptatiu i interfereix en el funcionament, i va proposar eines senzilles per valorar-lo, com preguntar periòdicament a la persona “del 0 al 10” com es troba.

En el torn de debat, el Dr. Zubeldia va posar sobre la taula el repte de delimitar quan aquest distrès requereix una intervenció específica, un aspecte que, segons Samsó, demana criteris i coordinació per no medicalitzar situacions que formen part del procés, però sí donar resposta quan el patiment és clínicament significatiu.