Maria Vilà, en una imatge d’arxiu

L’altre dia, en una de les classes a les quals dono suport a Esade com a tècnica d’aprenentatge servei, va sorgir el debat sobre si la tecnologia, concretament el Wi-Fi, hauria de ser considerada un dret humà bàsic. L’alumnat debatia si es podria equiparar a l’educació, a l’aigua o a altres drets humans fonamentals.

D’altra banda, en una de les sessions sobre intel·ligència artificial (IA) organitzades per la Federació Catalana de Voluntariat Social, es parlava de com la IA no és un canvi tecnològic, sinó un canvi cultural, semblant a la descoberta de la roda o de la impremta.

Posant juntes aquestes dues situacions, i en el context actual on acaba de néixer la Xarxa d’Acció Comunitària de Catalunya (XACC), em venen al cap tres escenaris en què el voluntariat —o acció comunitària, en el llenguatge de la XACC— és la solució a les crisis socials actuals.

Primer: el voluntariat com a solució individual

En una era on l’aïllament per hiperconnexió amb la tecnologia és patent, i la solitud no desitjada afecta no només les persones grans, sinó també joves i altres perfils vulnerables per causes creuades i interseccionals, el voluntariat és un ancoratge a la humanitat, a l’alteritat i a l’essència humana.

Garantir que tothom pugui fer voluntariat —garantir el voluntariat com a dret— em fa pensar que potser és un bon contrapès a la idea de la tecnologia com a dret humà. Però això té implicacions institucionals clares: cal garantir l’accessibilitat de les persones amb diversitat en totes les seves dimensions, així com els recursos per a les organitzacions que han d’acollir aquestes persones voluntàries. És responsabilitat de les administracions públiques fer-ho possible.

Segon: el voluntariat com a resposta a la precarització del tercer sector

Durant molt de temps, sindicats i altres moviments en defensa de les persones treballadores s’han posicionat de perfil respecte al voluntariat, per la seva presumpta competència amb llocs de treball. Per això és tan important matisar què és i com es fa el voluntariat.

Dibuixar clarament els límits i funcions de les persones voluntàries és essencial per evitar, d’una vegada per totes, aquestes comparacions desfasades. Cal entendre que hi ha accions que només cobren significat complet quan les fa una persona voluntària: acompanyar una persona sola en el final de vida, fer mentoria a joves en recerca de feina, restaurar un sender natural amb altres persones voluntàries, organitzar les festes majors des del veïnat… Són experiències que, per molt que les puguin guiar tècnicament un equip de treball, són les persones voluntàries qui, amb la seva presència i pertinença, marquen la diferència qualitativa.

Quan el voluntariat s’institucionalitzi com a pilar fonamental del tercer sector —des d’on pivota i s’estructura la seva essència— aquest s’enfortirà i deixarà de ser precaritzat. Es farà evident la seva força i potència. El voluntariat és una forma d’entendre la vida, de participar en la comunitat com a protagonista de fer política en el seu sentit etimològic: de tocar i transformar la res pública. I, en conseqüència, de transformar el tercer sector en un eix primordial que ha de deixar de ser maltractat per la societat.

Tercer: el voluntariat com a resposta a la crisi de valors universal

En una era on les tendències socials i les modes giren com penells al vent, el voluntariat ancora les institucions que el gestionen. Les persones voluntàries esdevenen miralls on la societat pot contrarestar els discursos sense sentit de l’odi de l’extrema dreta.

Els pares de l’AFA que recullen el pati després de la festa, el ball de bastons que dona vida a la festa major, l’excursió del cau que il·lusiona les criatures i ajuda a la conciliació familiar, les persones que netegen platges i boscos per preservar el medi ambient… Com més estès i prolífic sigui el voluntariat en una societat, més avançada democràticament serà, i menys força tindran els discursos populistes per arravatar la sobirania de les persones.

Totes nosaltres hem de sentir la crida d’aquest moviment popular. Tots els voluntariats són igual de valuosos: des de l’activista contra la guerra fins a qui fa de banc d’aliments en una cooperativa de consum responsable, passant per qui planta arbres per combatre el canvi climàtic. Hem de sembrar la llavor del voluntariat en la ciutadania, amb eines com l’aprenentatge servei, deixant tastar a la joventut com participar en allò comunitari és transformador -pels altres i per ells mateixos-.

Perquè el voluntariat no és només una resposta: és la resposta.

FONT: https://voluntaris.cat/opinio/el-voluntariat-com-a-solucio/